Ja gairebé no hi és....

La nostra "casa vella" que ens ha acompanyat a tots durant tants i tants anys ja pràcticament ha deixat d'existir ( almenys en el món físic, que no en les nostres ments ). La veritat és que cal obrir camins al progrés i en això hi estem tots d'acord, però el fet de veure aquest racó de la nostra vida transformat en uns quants contenidors per fusta, vidre, ferro, enderrocs,... causa una sensació inexplicable en nosaltres.
Veure el procès d'enderroc controlat de la que ha estat casa meva durant molts anys em porta a pensar que si una expropiació de mutu acord ( com ha estat aquesta ) i on se'ns ha compensat justament per la pèrdua ( sense entrar en la qüestió sentimental val a dir que ha estat un procès econòmicament just i correcte ) resulta tant sumament dolorós, ¿ com deu sentir-se aquella gent a qui s'ha expropiat injustament, o per causa de la especulació immobiliària ?Quina deu ser la seva sensació d'impotència ?
Sigui com sigui, estem a punt de tancar un capítol en les nostres vides i intentarem fer-ho de la forma més honrosa possible. D'aquí uns anys recordarem com era aquest trosset del nostre món i ho farem segur, segur amb alegria.